Si jo estigués en aquella situació, hagués fet el mateix? - Crítica de “La Sociedad de la nieve” de Juan Antonio Bayona

Si jo estigués en aquella situació, hagués fet el mateix? És una de les primeres preguntes que se't passa pel cap en veure 'La Sociedad de la nieve' del director espanyol Juan Antonio Bayona, que es va estrenar en cinemes el 15 de desembre de 2023, i en la plataforma de distribució digital ‘Netflix’ el 4 de gener de 2024.

La pel·lícula es basa en el llibre 'La sociedad de la nieve' de Pablo Vierci, que narra l'accident aeri de 1972, quan un avió privat en què viatjava un equip d'estudiants de rugbi amb els seus familiars i amics xoca en la Serralada dels Andes a Amèrica del Sud. De l'impacte, sobreviuen 29 passatgers d'un total de 45 (incloent a 5 tripulants), per a quan els rescaten, 72 dies més tard d'aquest fatídic 12 d'octubre de 1972, només queden vius 16.

No es tracta de la primera adaptació a la pantalla gran d'aquest accident que alguns cataloguen com a miracle, perquè en 1993 el director Frank Marshall havia dirigit '¡Viven!', basada en una novel·la amb el mateix nom. La diferència entre totes dues adaptacions és clara: la més antiga narra els fets, narra els esdeveniments, però no se centra en el costat humà. És una adaptació més frívola del que van viure. No obstant això, la més recent aconsegueix captar els conflictes interns de cada personatge. No se centra només en els que acabessin sent rescatats, sinó en cadascuna de les persones que viatjaven en aquest avió i com cadascun d'ells va ser clau per a la supervivència de l'altre. “La película está impresionante. Fueron los primeros que se acordaron de que no eran 16 los supervivientes, sino que eran 29 más. Los sobrevivientes volvieron gracias a los que no volvieron” afirma Stellita Pérez del Castillo germana de Marcelo Pérez del Castillo, qui va morir en una allau després de 17 dies en els caminis. Es destaca que la companyonia, la generositat i la comprensió mútua van ser clau perquè els dies fossin suportables i aquesta petita “societat” tirés endavant en condicions a les quals ningú espera trobar-se mai. A més de la capacitat de resiliència individual de cada persona per a no enfonsar-se en una situació on et sents desbordat: “El miedo te salva y el pánico te mata” declarava en una entrevista Nando Parrado, un d'aquests 16 supervivents. No obstant això, una característica que destacaria és la presència de la fe i l'esperança. La necessitat humana de ser positius per a no rendir-nos, de pensar “aguanto una mica més perquè segur que demà és el Dia”.

Bayona, aconsegueix captar l'essència d'aquests 72 dies i la hi ensenya a l'espectador d'una forma nítida i respectuosa, sense jutjar les accions de cap. Com bé se cita en el guió, “Dios nos puso en esta situación, él comprenderá que hagamos lo imposible para sobrevivir”. És capaç de fer-ho gràcies als testimoniatges d'aquells que van sobreviure i del seu relat, sense deixar de costat també als familiars i amics de les víctimes. En 'La sociedad de la nieve' tots són protagonistes, perquè tots van formar part d'aquest moment. Així mateix, el director al costat de l'elenc va visitar el lloc exacte de l'accident, on van passar dues nits: “La película sucede en un contexto donde la vida no es posible. Yo estuve en el Valle de las Lágrimas, en la misma época del año cuando cayeron ellos y son muy impresionantes las condiciones: duermes a veinte grados bajo cero, la altura, la deshidratación constante que la vas notando en pequeños detalles (se te secan las fosas nasales, se te queda la cara endurecida, etc…). A todo esto, se le ha de sumar la desorientación. Yo me fui a dormir, y cuando pensaba que ya amanecía, miré el reloj y solo había pasado una hora” exposava el director, el divendres 22 de desembre de 2023, en la presentació de la pel·lícula en un cinema de Barcelona.

En relació als elements més tècnics, destaquen la fotografia i els canvis en la paleta de colors al llarg de la pel·lícula. Comencem amb tons càlids i tirant a alegres, perquè després en les escenes més mogudes la paleta canviï progressivament a tons més freds. Així quan ens trobem ja amb escenes que involucren la neu, el canvi no sigui tan dràstic per a l'espectador. Encara així, la paleta es manté brillant, i no sol arribar a tons opacs. Conjuntament, hi ha plans que es mantenen fidels, i són mil·limètricament iguals a les fotografies que els mateixos supervivents van fer amb una camèra que portaven damunt durant el vol.

D'altra banda, la banda sonora composta per Michael Giacchino és molt encertada.  Va concorde a cada moment, i acompanya de manera excepcional la narració de l'actor Enzo Vogringic. Afegir que l'actuació de tot l'elenc és magnífica, destacant que la majoria són “amateurs” en el món del cinema. Els actors van mantenir un contacte directe amb aquells que coneixien als passatgers, i així van aconseguir representar de la manera més lleial la memòria de tots aquells que volaven en aquest avió.

Per tant, aquesta obra cinematogràfica no sols sobresurt pels elements tècnics i d'execució, sinó també pel costat més humà, allò que ens fa vulnerables i, per tant, ens fa sentir al màxim. Crec que una frase que resumeix el valor emocional de la pel·lícula és la que va escriure Numa Turcatti mentre estava en els andes que pertany a un passatge de la bíblia (Juan 15.13): “No hay amor más grande que el de dar la vida por sus amigos”.

Juan Antonio Bayona és un director i productor barceloní que va estudiar a l‘Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Conegut pel gran paper que tenen els efectes especials en la seva filmografia, així com en 'Lo imposible', 'Un monstruo viene a verme' o 'Jurassic World: el reino caído'.