Utilitzaria Lorca el Carpe Díem? - Crítica de 'Un segundo bajo la arena' de Col·lectiu Desasosiego

La companyia catalana Col·lectiu Desasosiego torna a posar en escena ‘Un segundo bajo la arena’ després de l’èxit que va tenir l’obra quan la van estrenar al 2022 i quan aquell mateix any va guanyar premis de renom en el món del teatre com: el Premi Moritz de FiraTàrrega a la Millor Estrena de Carrer 2022 o el Premi al Millor Espectacle Novaveu dels Premis de la Crítica 2022. A més, de la gran acollida que va tenir a la primavera del 2023 per part del públic i dels crítics.

L’obra té per essència l’argument ‘Bodas de sangre’ escrita al 1931 pel poeta i dramaturg, Federico García Lorca. En aquesta, l’autor ens relata la tragèdia que enfosqueix un moment tan pur i maco com és una boda, sent la núvia la causa del desenllaç d’aquesta situació. Lorca amb el seu pessimisme i dramatisme característic mostra clarament al lector que l’acció que pren la núvia de fugir del seu propi casament és una desgràcia social. Per això, em vaig quedar sorpresa quan en plena funció em trobava somrient davant d’un moment tràgic i que enfonsaria a qualsevol. És a dir, que la protagonista del casament fugi amb qui era la seva ex parella “no és plat de bon gust” per a ningú; ni per als convidats, ni per a la banda que estigui tocant, ni per al càtering, i per suposat, ni per al nuvi... Què feia jo somrient quan això passava enfront dels meus propis ulls?

La raó és senzilla: el text de ‘Un segundo bajo la arena’ és immaculat. Fa ús de la ironia per treure pes a la situació, i alhora utilitza un humor àcid per seguir recordant què ha succeït fa només uns instants. Tant és així, que a vegades sentia que m’encongia en la meva cadira de la vergonya que patia, perquè no em creia que els personatges estiguessin tan tranquils, rient, recollint copes i xerrant, quan la núvia acabava de fugir de la seva pròpia cerimònia. Això acompanyat de la posada en escena, era una combinació guanyadora. Doncs són els mateixos personatges que ens interpreten els esdeveniments que ens hem perdut, fent ús de “coletillas”, accents i atrezzo, ens recreen els fets; així com ho fem nosaltres quan volem explicar alguna cosa efusivament a un amic. Tanmateix, és mitjançant aquesta rememoració de la tragèdia que els personatges s’adonen que porten un temps indefinit esperant que algú torni a la sala, que algú torni a per ells. És en aquest precís moment que potser és quan apareix l’essència de Lorca, perquè la malenconia és fa present. Apareix una sensació de ser prescindible; que ningú ha recordat que et deixava enrere mentre tu esperaves en una sala quiet pensant que aquella persona sí tornarà, perquè ella també et té en ment. Davant aquesta realització els personatges adquireixen diferents punts de vista: aquells que feia uns minuts volien marxar de la cerimònia com havia fet a la núvia, ara es negaven a abandonar la petita sala i els que només veien una vida possible entre aquelles quatre parets, ara volien alçar el vol.

De totes maneres, és gràcies a aquestes diferències que plegats arriben a la mateixa conclusió: la vida és limitada. Acompanyats del text de Lorca ‘Despierte la novia’ versionat acústicament per Gaspar Corts, els personatges debaten que la vida és massa curta per estar esperant: esperant el moment idil·li, esperant que les coses canviïn, esperant que arribi aquella persona especial, esperant, esperant, esperant... Fins que al final, has passat tota la teva vida esperant quiet que les coses agafessin un torn inesperat, però sense fer tu res al respecte. Per tant, és necessari fer un brindis a la vida i gaudir del nostre temps limitat. Així doncs, la funció finalitza amb el públic ballant de la mà dels actors, en aquella petita sala ambientada en una boda que en algun punt havia estat tràgica.

Personalment, vaig gaudir molt de l’obra i vaig estar atreta per tot allò que succeïa simultàniament en aquell reduït espai d’on jo era partícip. M’ha agradat la llicència creativa que han agafat per donar un final esperançador a una obra que l’autor original (Federico García Lorca) donava per amarg. Surts amb un bon sabor de boca, i amb ganes de viure la teva vida amb el Carpe Díem com a motriu diari, ben allunyat dels sentiments embriagadors lorquians. 

Fotografia de l'obra

SdHL.