Només per gent familiaritzada amb Londres - Crítica de 'La librería del señor Livingstone' de Mónica Gutiérrez

Coneixeu el Carrer del Prat, el Carrer Universitat, la Plaça Goya, el Carrer Oriol...? Us sonen aquests noms? Potser sí o potser no, honestament me'ls acabo d'inventar. Per tant, existeixen dues possibilitats: la primera és que no hi hagi cap carrer amb aquest nom a cap lloc del món, i la segona, que tu, com a ciutadà d'un lloc, hagis caminat per aquests carrers que acabo d'esmentar. Si us sentiu una mica estúpids per no saber de quines vies parlo, no us angoixeu, perquè així em sentia jo al llegir 'La librería del señor Livingstone', fins que em vaig adonar que el problema no el tenia jo, sinó el llibre. 

Malgrat tenir una premissa molt interessant i una ambientació acollidora, el llibre deixa molt a desitjar. 

Primerament, totes les referències a Londres dificulten la lectura, i no suposen cap impacte en la història. És a dir, entenc que en una novel·la negra se sentin amb la necessitat de dir els carrers on estan succeint els fets, doncs tenen una rellevància en l'obra i ajuden al lector a seguir què esta passant en cada moment (aquí és on van assassinar la víctima, aquest carrer està aprop d'una comissaria, aquest bosc que esmenten en el primer capítol serà un lloc especial pel protagonista...). També ho entendria si fos una obra on la descripció té un valor superior per l'escriptor, com ho seria per Carlos Ruiz Zafón. Tanmateix, ni la història ni l'autora fan un bon ús d'aquest recurs (detall), fent que tot sigui una bomba d'informació que un no pot processar perquè no té coneixement del lloc. És massa forçat. A més, et puc assegurar que no entendràs aquestes referències perquè són molt específiques, ni et podràs submergir en l'ambientació relatada (doncs et manca informació). 

Paral·lelament, no hi ha ni un personatge amb un desenvolupament decent. És a dir, no entenem d'on procedeixen les inquietuds, els temors, els interessos…. dels personatges. Per què el llibreter és un rondinaire? Per què la protagonista té por d'enamorar-se? I així amb tots els personatges que van apareixent al llarg de la novel·la. No hi ha cap explicació ni en cap moment ens mostren les raons que justifiquen el seu caràcter ni la seva manera d'actuar. L'única que actua així com la il·lustren és la mare de l'Oliver, qui està basada en l'estereotip de dona de negocis adinerada que no es preocupa prou pel seu fill, no volent-se fer càrrec d'aquest, deixant-lo cada tarda abandonat a la llibreria. I quan això suposa un problema pel senyor Livingstone (entendible), ella ho soluciona amb diners (esperable). 

A més, a això se li ha de sumar que no succeeix res en tota la història, i el poc que ocorre es resol a l'instant. Per exemple, el romanç entre l'inspector i l'arqueòloga, per què s'agraden? Què tenen en comú? Literalment, es coneixen i ja estan enamorats. Aquí és on sí fan falta els detalls. 

De cara a la ploma, personalment, hauria agraït algun punt i coma, o un punt directament. Tot són guions i comes, que feien que em perdés a la meitat dels paràgrafs i acabés confosa (addicionalment a les referències esmentades anteriorment). 

Considero que l'autora ha intentat crear un personatge principal (senyor Livingstone) semblant a l'Otto Anderson, de la pel·lícula 'A man called Otto'. Tot i ser una obra posterior (del 2022), sento que intentava seguir aquest arquetip d'home emmuriat amb el món, però que en el fons té bon cor, i només actua així amb els desconeguts perquè la seva dona va morir o perquè està frustat amb si mateix i amb el món. Un altre molt bon exemple és 'UP' (2009), el llargmetratge d'animació de Disney o la premiada 'The holdovers' (2023). No obstant, aquestes tres obres sí que tenen un bon desenvolupament de personatges, són entretingudes, i ofereixen una resposta a aquestes actituds del protagonista.

Per tant, us recomano que les vegeu, són increïblement maques.